Capítol III

I 

—Vostè és en Groucho Marx?

—Així és, cavaller.

—Però què me diu, home, si vostè ja fa molts anys que es va morir!

—Doncs sap què li dic, amic? Que no es fïi de les aparences, ni faci gaire cas del que li diguin. La gent menteix molt. Jo només li ho adverteixo. És lliure de creure el que li plagui.

—No, si jo el crec, és més, estic gairebé convençut que és en Groucho Marx! La cara, sens dubte, és la mateixa, i em sembla que s'expressa igual que ell. Així que no tinc per què dubtar-ne. Vostè, sens dubte, és en Groucho.

—M'alegra que confiï en mi, amic meu! Ja veurà, com al llarg de la nostra conversa —que espero que sigui llarga i fructífera, sobretot per a vostè, que és molt més jove que jo i, per tant, té més a aprendre—, anirà comprovant que sóc qui dic ser.

—Em sembla perfecte. Encantat de conèixer-lo en persona, senyor Marx. He de dir-li, aprofitant aquest moment inesperat, que sempre he estat un gran admirador seu i dels seus germans. He vist totes les seves pel·lícules i, pel que fa a vostè, també he llegit gairebé tots els seus llibres.

—Estupend, un admirador! Així dona gust tornar a fer un tomb per la Terra. Sempre resulta molt agradable que el rebin bé a un després de tant de temps absent!

—Perdoni el meu atreviment, senyor Marx! Però, vostè, està viu, mort, és un fantasma o s'ha reencarnat de nou en vostè mateix?

—Vaja, vaja, estimat amic, veig que és una persona molt curiosa! Però bé, donem temps al temps. Tot i que potser el que menys importa és el que jo sigui; més aviat el que compta és la conversa que podem mantenir entre tots dos i la conclusió que en treguem. I perdoni que li ho repeteixi, vostè en traurà sens dubte més benefici que jo, encara que no dubto que jo també pugui obtenir algun profit del que m'hagi de dir. M'explico, jove?

—Sí, senyor Marx, amb tota claredat! I per cert, prefereixo que em tractis de tu, em sento més còmode. Jo, per descomptat, el respecto molt, així que el continuaré tractant de vostè. Perdoni la redundància.

—Tranquil, amic! Jo, malgrat la meva edat, em sento jove. És més, crec que aquest viatge provisional de tornada a la Terra m'ha tret uns quants anys de sobre, així que em pots tractar de tu, com jo estic fent ara amb tu. Pots dir-me Julius.

—Doncs vostè... perdó, volia dir tu!, em pots dir Paquito. És com em coneixen la família i els amics.

—Doncs encantat, Paquito!

—Encantat, Julius!

—Si això fos una escena d'una pel·lícula de les que vaig fer amb els meus germans, el Harpo et saludaria tocant la botzina. 

Moc, moc, moc…!

I I 

—Si no t'importa, Julius, encara que tenim molt de què parlar, m'agradaria saber unes quantes coses teves; per descomptat res de qüestions personals, aquestes pertanyen a la intimitat de la teva vida privada.

—Tranquil, noi, dispara! No tinc res a amagar, però només et contestaré el que em vingui de gust.

—I tant, Julius, només faltaria!

—També t'he de dir que no tot el que s'explica de mi és cert, fins i tot pel que fa a frases que diuen que vaig pronunciar i no és així, però bé, això ja importa poc. El que compta és el present. L'aquí i ara. No et sembla?

—Sí, hi estic d'acord!

—Estupend, doncs! Així que tu diràs. Encara que t'haig d'advertir que de vegades se m'atansa la imaginació i em poso a interpretar, recordant la meva època d'actor, i igual m'invento algunes mentidetes, perquè em resulta divertit i com que fa temps que no entreno la creativitat, potser em va bé desenvolupar un poc de ficció, com si estigués escrivint el guió d'una pel·lícula, o una escena per a una comèdia teatral, o fins i tot un llibre; no ho sé, improvisaré sobre la marxa.

—Perfecte, Julius, el que tu decideixis ja em va bé; per a mi ja és un honor immens ser aquí en aquests moments i poder parlar amb tu de tu a tu!

—Paquito, no siguis modest, noi! Sóc un ésser humà com qualsevol altre; no de carn i ossos com el que vaig ser, però bé, en esperit sóc el mateix de sempre: un home, potser una mica peculiar, però un home, al cap i a la fi.

—Està bé, Julius. M'agradaria començar preguntant-te si és veritat que un cop que vas viatjar a Alemanya, vas visitar el búnquer de Hitler i hi vas ballar.

—Ha, ha, ha…! No m'esperava aquesta pregunta, Paquito. Doncs sí, vaig marcar-me una mena de xarleston, però sembla que a la gent que m'acompanyava no els va fer gaire gràcia. El que no vaig saber mai va ser la causa. No sé si és perquè vaig ballar malament, o perquè els que m'acompanyaven eren nazis i admiraven en Hitler i els va semblar una ofensa que jo em burlés del Führer en la que havia estat la seva darrera llar, o potser també va ser degut al fet que els alemanys són massa seriosos per valorar el meu sentit de l'humor. Però això va ser el que va passar, Paquito.

—Però com se't va acudir, això del ball?

—Doncs és molt senzill. La zona on hi havia hagut el búnquer de Hitler estava envoltada de runes; hi vaig pujar com vaig poder, uns cinc metres més o menys, i quan vaig ser a dalt de tot, vaig començar el xarleston. Va ser una cosa improvisada, encara que reconec que irreverent, però així sóc jo.

—Crec que t'agradava molt tocar la guitarra. És cert?

—Doncs sí, m'encantava. A més, em vaig fer amic d'un gran mestre de la guitarra clàssica, un compatriota teu que es deia Andrés Segovia, que fins i tot em va fer unes quantes classes que em van servir de molt.

—És veritat que en Federico Fellini et va oferir actuar en una de les seves pel·lícules?

—Sí, però la veritat és que no em venia gaire de gust en aquells moments, encara que reconec que en aquell temps era considerat com un dels millors directors del món i, de fet, així el continuen valorant els experts; però les coses, per gaudir-ne de debò, s'han de fer quan un realment les desitja, i en aquells moments, treballar amb l'amic Federico no es trobava entre les meves prioritats. No creus que tinc raó?

—Hi estic totalment d'acord, Julius.

—Escolta, Paquito! Què et sembla si fem un petit descans? Em ve de gust relaxar-me una mica i prendre un cafè.

—Per mi cap problema, fem el que tu prefereixis!

—Amb amics com tu, dona gust, noi!

—Jo també em prendré un cafetó, Julius!

—Doncs som-hi, noi!

Després d'una mitja hora de pausa i un parell de cafès per a cadascú, tots dos contertulians van seguir parlant, com se sol dir, de tot el que és humà i el que és diví, tot i que en el cas que ens ocupa potser seria més exacte dir quimèric, o fins i tot al·lucinant; però bé, importa poc l'adjectiu, així que centrem-nos millor en el relat.

Al final, tant de parlar pot arribar a ser esgotador, és el que té no parar de xerrar, i en això en Groucho era un autèntic especialista, i en Paquito, com a bon alumne, tampoc es quedava curt; així que va arribar un moment en què l'esgotament dialèctic exigia una pausa, i tots dos van decidir posposar la seva interessant xerrada per a l'endemà, quan hi hauria prou temps per prosseguir la conversa i perquè en Julius (Groucho), amb la seva desfermada xerrameca, continués explicant a un atònit i alhora entusiasmat Paquito tota mena d'anècdotes de la seva apassionant vida, que disposava de tots els ingredients necessaris per ser qualsevol cosa menys avorrida.

I I I

I com era d'esperar, la conversa (impossible, imaginària o real, això mai se sap, ni tampoc ho podrem esbrinar mai) entre en Julius i en Paquito va continuar, però aquesta vegada va ser el primer qui, sense que el segon li preguntés res, va començar a parlar sense aturador, mentre que el jove es va quedar immòbil, sense obrir boca i completament atent al que el seu admirat Groucho li estava explicant.

—Estimat Paquito!, escolta amb atenció, perquè t'explicaré algunes coses de la meva vida que potser no saps, o potser les has sentit dir a algú i són mentides, o també pot ser que hagis llegit coses sobre mi que no són certes, encara que això importa poc, el que val és el que t'explicaré ara. Digues-ne anècdotes, si vols, o com et plagui. Només són petits relats solts d'algunes coses que vaig viure. Per exemple, sabies que els meus germans i jo vam estar a punt de rodar una pel·lícula amb el gran Billy Wilder? (Un autèntic fenomen com a director, que va rodar pel·lícules mítiques i extraordinàries com Sunset Boulevard, Ningú no és perfecte, Testimoni de càrrec, L'apartament, The Seven Year Itch, i tantes altres). Crec que va ser el 1960, tots hi estàvem d'acord i havia de suposar el retorn dels germans Marx al món del cinema per la porta gran, però al final no va poder ser. A més, l'any següent, desgraciadament, va morir en Chico (encara que en el nostre particular univers millor diríem que va passar a una altra dimensió), així que el projecte se'n va anar enraure.

També m'agradaria explicar-te la història del meu bigoti, que es va fer gairebé tan famós com jo. Al principi, la gent pensava que el mostatxo era de veritat, tot i que el cert és que era postís; però un dia es va fer tard en una actuació que havia de fer al teatre i no disposava de gaire temps abans de sortir a l'escenari. La cola per al bigoti no apareixia per enlloc i no vaig tenir més remei que pintar-lo amb betum, i així va seguir durant molt de temps, fins que vaig decidir deixar-me'n per sempre un de veritat, és a dir, del meu propi pèl. Era molt més còmode i, a partir d'aquí, vaig estalviar força diners en betum, igual que abans n'havia estalviat en cola. Digue'm gasiu si vols, però els diners cal evitar malgastar-los sempre que es pugui!

Una altra anècdota que m'agradaria explicar-te és que l'any..., bé, no me'n recordo ara mateix, però és igual. El cas és que vam rodar una pel·lícula muda, la única que vam fer, que es titulava Humorisk. Doncs bé, el més curiós de l'assumpte és que aquella pel·lícula mai es va estrenar, perquè va desaparèixer. Ningú sap de quina manera, però no en vam tornar a saber res més. És com si un dia al matí la teva dona discuteix amb tu, se'n va de casa i ja no torna ni per dinar, ni tampoc per sopar (cosa que no està gens malament si ja n'estàs fart). Desapareguda per sempre; doncs el mateix amb la pel·lícula. Tot i que les males llengües em van acusar a mi d'haver-la fet desaparèixer, o més aviat d'haver cremat el negatiu perquè no m'havia agradat com havia quedat el muntatge final. Doncs res d'això, no és cert. Em van acusar de ser un vulgar piròman, una mena de Neró cinematogràfic. Quina barbaritat, el que és capaç d'inventar la gent per tenir alguna cosa de què parlar!

—Bé, Paquito, ja veig que estàs molt callat, això vol dir que et resulta interessant tot el que t'estic explicant. Potser et sorprèn una mica que totes les meves històries vagin endavant i endarrere en el temps, és a dir, que no segueixin un ordre cronològic, però has de tenir en compte que a la meva edat la memòria em falla de vegades. Tanmateix me'n recordo de gairebé tot el que ha passat a la meva vida (a vegades tinc certs lapsus), excepte de les coses dolentes, ja que d'això sempre intento oblidar-me'n. Encara que resulta inevitable que aparegui l'aixafaguitarres de torn per tocar-me els nassos recordant coses de les quals no vull tornar a saber res mai més.

El que t'explico és el que va arribant de l'arxiu que tinc al cervell, però és que les carpetes estan una mica desordenades, per això hi pot haver una gran diferència d'anys entre una història o anècdota a la qual em refereixo i la següent.

—Tranquil, Julius, per mi ja saps que no hi ha cap problema; jo estic encantat de ser aquí escoltant tot el que m'expliques amb la màxima atenció!

—Així dona gust, noi! El millor que li pot succeir a un artista és aconseguir que el públic estigui completament entregat a la causa, ja que sent així, l'èxit està assegurat. Per tant, continuo, encara que abans em perdonaràs, Paquito, necessito anar al bany. Ja saps que a la meva edat la pròstata és molt cabrona i acostuma a tocar els collons, per desgràcia, i amb massa freqüència. Sento ser tan contundent a l'hora d'expressar-me, però és la trista realitat. Envellir és el que té.

—I tant, Julius, només faltaria! Crec que jo també necessito fer un pisset, així que t'acompanyo…

Glu, glu, glu…! Xop, xop, xop…! Xu, xu, xu…! Plic, ploc, ploc…! (Les variants del soroll es produeixen depenent de la intensitat de la micció de l'un i de l'altre).

I després: Gluglú, gluglú, gluglú…! És a dir, el líquid se'n va per la canonada. Reproduir el so que suposa estirar la cadena ja és més complicat; així doncs, ho deixem a la lliure imaginació del lector. I en tot cas, convidem tot aquell que estigui interessat a descobrir sonoritats iguals o semblants al cas esmentat que utilitzin la informació disponible en diferents diccionaris onomatopeics d'ús freqüent.

IV

—Quin descans després d'una bona pixada! Tot i que a partir de certa edat, millor seria deixar-ho en simple pixada, i gràcies! Els temps del raig potent van quedar molt enrere!

—Ha, ha, ha…, segur que sí, Julius!

—Bé, Paquito, seguim conversant, però som-hi, pregunta'm tu alguna cosa, perquè crec que, sense adonar-me'n, estic monopolitzant tota la conversa, i no vull ser egoista; així que digues-me què vols saber, o de què et ve de gust parlar.

—Julius, havia pensat que, si no t'importa, m'agradaria preguntar-te sobre temes concrets per saber la teva opinió.

—Doncs dispara, noi, t'escolto!

—D’acord. Et aniré proposant un tema i tu em respons. 

Per començar, m'agradaria que em parlessis de l'amor i de les conclusions que n'has extret al llarg de la teva vida, fruit de les experiències que has tingut amb les dones.

—Sens dubte un tema interessant, noi, m'agrada, així que som-hi! L'amor, Paquito, molts el confonen amb un mal de panxa o, pitjor encara, amb una diarrea. I quan aquest malestar passa, es creuen que estan curats... però llavors es casen, i aquí ja no hi ha remei si no es recorre al divorci, que és l'únic mètode possible per solucionar l'embolic; d'aquí que no sigui difícil deduir que la causa principal d'un divorci té l'origen, precisament, en el matrimoni. Bé, crec que m'entens el que t'estic dient, oi, Paquito? És que de vegades potser m'embolico una mica.

—Cap problema, Julius, és clar com l'aigua! Però segueix, parla'm un poc més del tema.

—Doncs hi torno. Segueixo amb el matrimoni, que és, sens dubte, una gran institució, però només serveix per a aquells que volen viure en una gran institució; i al principi alguns pensen que és allà on volen ser, però amb el temps s'adonen que, tot i que els agrada la institució, necessiten conèixer altres institucions i no quedar-se sempre en la mateixa; de fet, a mi em va passar moltes vegades. També et diré, i molts pensen com jo, que el matrimoni acaba amb l'amor a llarg termini. Sobretot amb aquell romanç del principi, quan tot és de color de rosa.

Sense anar més lluny, he tingut molts romanços. I el matrimoni sempre els va acabar. No tant per la institució, sinó per la dona amb qui estava casat en aquell moment. I és que si el romanç no el tens amb la teva senyora, resulta difícil compatibilitzar-lo amb una altra dona i amb la teva pròpia esposa, que seria l'ideal. I pel que fa a l'amor, només puc dir-te que el verdader, l'autèntic amor, és molt difícil de trobar, ja que només es presenta un cop a la vida... i és clar, després no hi ha manera de treure-se'l del damunt! No sé gaire bé si entens tot el que t'estic dient, però bé, ja em coneixes. El meu fort és centrar-me en l'absurd de les coses; per aquí van els trets, i ha estat així durant tota la meva vida, i ara, a la meva edat, ja és massa tard per canviar.

—Al teu aire, amic, tot el que m'expliques em sembla molt interessant i no té gens d'absurd, almenys per a mi; si els altres pensen el contrari és el seu problema! I ara, per canviar de tema, m'agradaria que parléssim dels diners, et sembla bé?

—Molt bé, m'agraden els diners! Ja saps que sempre he tingut fama de gasiu, i és cert, no ho negaré, però bé, és que no m'agrada malbaratar, ja que guanyar diners costa molta feina; a mi, sens dubte, m'ha suposat un gran esforç, però tampoc crec que sigui egoista. Tinc prou amb el que és imprescindible per viure bé, petites coses que em facin gaudir d'un merescut benestar: un petit iot per sortir a pescar, una petita mansió amb tres plantes, jardí i piscina, una petita fortuna amb uns quants centenars de milers de dòlars al compte corrent. En fi noi, petites plaers mundans per gaudir de la vida, que és curta i cal aprofitar el temps, tu ja m'entens!

—I tant que t'entenc! Què tal si em parles ara de l'ésser humà?

—Assumpte complicat, certament! Com ja podràs comprendre, sobretot per la meva edat, he pogut conèixer al llarg de tants anys una quantitat enorme de persones de tota mena: blancs i negres, rics i pobres, llestos i ximples, impresentables i gent encantadora; i les conclusions que n’he pogut treure de forma general —ja que seria molt llarg d'aprofundir en la personalitat específica d'uns i altres— són les següents. Un dels aspectes més determinants que vaig observar en molts individus que he conegut és que quan algú sembla idiota, generalment és que és idiota, i això es pot comprovar en el moment en què, tard o d'hora, actua com un autèntic idiota. També he pogut distingir molt bé els que són tontos, que són aquells tipus que mai riuen de res encara que els expliquis una cosa tremendament graciosa; i igualment, i al costat oposat, sé descobrir els imbècils, que són aquells que riuen de tot encara que els diguin coses que no tenen ni punyetera gràcia. Hi ha també una altra classe d'individu, que podríem definir com a ignorant, que sol ser molt perillós quan el tens a prop, sobretot quan exerceix com a tal, que és aquell que, en comptes de romandre callat —encara que doni la sensació de ser imbècil—, prefereix obrir la boca i dir una bajanada per demostrar que realment és un autèntic neci. Jo n’he conegut molts, però és una llista tan llarga que seria interminable i necessitaríem uns quants dies per completar-la.

—Ha, ha, ha, segur que sí, jo també podria afegir-hi més noms per fer la llista encara més llarga! Bé, Julius, passem a un altre tema, què em pots dir de la vellesa?

—El primer de tot és que és una putada, i com que ja hi sóc a dins, sé molt bé de què estic parlant, però bé, és la llei de la vida i no hi ha més remei que acceptar-la. I pel que fa a les meves experiències com a membre ja permanent de la tercera edat, el que puc dir-te és que ser vell suposa tenir cada dia més experiència i menys cabells. Tenir més atacs cardíacs que ereccions i també que el més porc que pots fer amb la teva esposa és que ella et faci la manicura o tu a ella. Què tal si fem un descans i seguim parlant demà? Crec que tinc una mica de son…

En Paquito, en tornar a la realitat, recupera el seu nom verdader: don Francisco. Ell també pertany a aquesta tercera edat de la qual parla en Julius, encara que no ho sap o no vol acceptar-ho. És feliç vivint en aquell passat que per a ell és real, tot i que fa anys que va quedar enrere, com un somni del qual no es vol despertar.

V 

—Paquito, t'agradaria ser actor?

—M'encantaria Julius, però no he actuat mai a la meva vida!

—Tranquil home, no és gaire complicat!

—Crec que sóc una mica maldestre per actuar!

—Que no Paquito, només és proposar-s'ho, jo al principi no tenia ni punyetera idea de com parlar ni com moure'm, em sentia ridícul però ho vaig aprendre de seguida!

—Si tu ho dius Julius, jo te crec, el mestre ets tu! —Doncs això noi, qui va dir por?

—I què he de fer?

—Doncs molt fàcil!, assajarem una escena de la pel·lícula Sopa de ganso i tu faràs el paper de Chico per donar-me la rèplica en el diàleg. Aquí tens el full amb el text escrit; ves llegint-lo, jo no el necessito, tinc una memòria excel·lent per als diàlegs i el recordo perfectament del dia que vam rodar l'escena. Tu també te'l sabràs de memòria quan l'hagis repetit cent vegades com a mínim, ha, ha, ha, és broma home…! Estàs llest Paquito? 

—Sí Julius, quan vulguis!

(*)

• Groucho: Bé, i quants homes hi ha en el seu exercit?

• Paquito (substituint en Chico): Doncs tenim més de cent mil homes.

• Groucho: Això no és just, estem en inferioritat, ja que nosaltres només en tenim cinquanta mil, més o menys.

• Paquito: Està bé. Per ser justos, els en donem vint-i-cinc mil i d'aquesta manera estarem en pau. 

• Groucho: Això mateix, al cinquanta per cent, per equilibrar l'assumpte. I em pot dir quants batallons tenen? 

• Paquito: Bé, li diré que tenim dos batallons i un tipus que sembla xinès i que va a la seva.

• Groucho: M'agradaria que seguís treballant per a mi, d'aquesta manera li podria demanar que dimitís o fins i tot acomiadar-lo quan em vingués de gust. I com van de cavalleria?

• Paquito: Tenim més de cinc mil homes però cavalls, el que se'n diu cavalls, no en tenim cap.

• Groucho: Doncs quina gràcia!, jo tinc tot el contrari, és a dir cinc mil cavalls però cap home. 

• Paquito: Doncs se m'acudeix una idea!, que els seus homes muntin els nostres cavalls i així solucionem el problema. Crec que seria una bona solució.

• Groucho: La veritat és que no és mala idea. I si els seus cavalls es cansen, podem fer-ho a l'inrevés i que els cavalls cavalquin els nostres homes per variar (En Paquito assenteix mirant fixament en Groucho, seguint les indicacions que té en el paper, però posa tant d'èmfasi en l'expressió del rostre per fer entendre el sí, que se li queda una cara de tonto integral, molt semblant a les que solia posar el Harpo en algunes escenes, amb la qual cosa li ha sortit, sense proposar-s'ho, una imitació perfecta del germà «mim» dels Marx). No m'importa deixar-li els nostres cavalls, però m'han de prometre que faran les seves maniobres corresponents; si no, no hi ha tracte.

• Paquito: Oh, i tant, per descomptat! Realitzem maniobres amb els cavalls cada matí excepte quan plou, perquè no tenim prou paraigües perquè es puguin tapar tots els animals.

L'escena s'acaba i en Paquito mira seriosament en Groucho, esperant amb delit l'opinió del mestre.

—Bravo, noi, no t'has equivocat en cap frase! Crec que hauries pogut ser un actor fantàstic. Vius el personatge. I ara que en Chico no em pot sentir, crec que l'has fet fins i tot millor que ell.

En Paquito somriu i el seu rostre expressa un estat total de satisfacció o de felicitat, fins i tot una barreja de totes dues. D'aquesta manera, i de nou sense fer cap esforç ni buscar-ho explícitament, se li torna a quedar la mateixa cara de babau consumat, en una nova i exitosa imitació del Harpo.

—Oh, gràcies, Julius, venint de tu és tot un afalac el que em fas!

—De res, home, no siguis modest! T'has posat en el paper com ho faria un autèntic professional de l'actuació. El meu germà Chico era força informal per això, de vegades no es prenia gaire seriosament la feina i calia repetir les escenes unes quantes vegades, perquè s'equivocava amb freqüència. El Harpo, en canvi, era més professional, es comportava com ho has fet tu, amb serietat i sent molt responsable amb la seva feina. Tu t'hi ataques en aquest aspecte.

—Gràcies, Julius, és un gran compliment per part teva!

—Deixa ja de donar-me les gràcies, Paquito, sembles un disc ratllat, home!

I així va ser com en Paquito va fer realitat un dels seus somnis més desitjats. Va ser una nit meravellosa en què la Fada Padrina de la Fantasia, altres vegades tan esquiva —sobretot per als qui tenen la imaginació de ciment—, va fer acte de presència i, només agitant la seva vareta màgica, va permetre el debut d'en Paquito com a actor. Qui ho hauria dit, ni més ni menys! Compartint escenari amb el gran Groucho Marx! Un privilegi que pocs en aquest món —ni tan sols en el dels somnis— poden presumir d'haver tingut.

   Bons somnis, Paquito!

(*) En Paquito ho recorda a la seva manera, per això el diàleg de la pel·lícula i el que es detalla aquí no són iguals, però és el que té el temps, que ho canvia tot. A més, en Paquito sempre va gaudir donant regna solta a la seva creativitat per afegir botifarres (En l’argot teatral, signifiquen un afegit extra de paraules o gràcies inventades per l'actor, que les inclou en el paper que representa). Són textos o diàlegs que no s'inclouen al guió i que, en aquest cas, l'actor Paquito improvisa buscant el seu lluïment personal. Sí, Paquito, és així! De vegades és un recurs que també se sol utilitzar quan l'intèrpret s'oblida del text i no té més remei que improvisar per sortir del pas utilitzant alguna cosa creativa i de collita pròpia.

V I

I les llargues converses entre en Paquito i el seu amic Julius van continuar durant molts dies, i a mesura que els mesos passaven, en Paquito dedicava més temps a parlar amb el seu amic i menys a ser don Francisco. Li agradava més la realitat de la seva imaginació (que era falsa) que la de la seva vida autèntica, que òbviament era la verdadera.

I la fantasia va seguir el seu camí; és el que té, que segueix, segueix i segueix mentre se li dona corda, fins que un dia s'acaba perquè la corda es gasta o es trenca.

En Julius cavalcava sense descans a lloms de la seva xerrameca incontrolable i la seva dialèctica eterna; era, sens dubte, qui portava la veu cantant. En aquell escenari impossible de guió il·lusori, cada intèrpret era conscient del seu paper, i l'exercia amb plena eficàcia. 

L'un porta la veu cantant, el geni, en Groucho; el seu fort és la paraula, parlar sense aturar-se. L'altre és l'alumne aplicat, l'oient, en Paquito; el seu fort és escoltar en silenci, i per a tots dos, l'al·licient compartit és gaudir del moment, de l'instant irrepetible que potser no es tornarà a donar mai més, perquè és el que té l'entelequia: que encara que sigui irreal i no pugui existir en la realitat, de vegades apareix en una altra dimensió, però fent el seu genuí acte de presència —és a dir, de la mateixa manera que arriba sense avisar, també se'n va sense acomiadar-se—…

Ja te vaig dir al seu moment, estimat amic, que amb mi aprendries força coses relacionades amb l'existència humana, i que consti que no vull que facis una interpretació errònia de les meves paraules, perquè no pensis que sóc una persona amb excés de prepotència que presumeix de ser intel·ligent... que ho sóc, per què ens hem d'enganyar! La falsa modèstia és absurda i una persona ha de saber quines són les seves fortaleses per poder esprémer-les al màxim; si tu mateix no te valores, serà difícil que el proïsme ho faci. Però bé, anàvem al que anàvem: el que jo vull sobretot és transmetre't la meva experiència, aquesta que la vida m'ha inoculat al llarg de molts anys caminant pel sender de la supervivència, i jo sens dubte he aprofitat el coneixement adquirit; per això utilitzo aquest moment per ensenyar-te allò que et pugui ser útil. Ja saps que, si l'aprofites bé i aprens dels errors comesos, el temps t'aporta saviesa; el contrari no tindria sentit, és a dir, seria completament absurd bufar espelmes d'aniversari amb l'únic objectiu de fer-te vell; això és una qüestió de ximples. T'ho dic perquè no sempre l'ésser humà aprofita les ensenyances extraordinàries que el pas dels anys va aportant en el curt camí de l'existència, i precisament per aquesta brevetat, no es pot perdre ni tan sols un segon desaprofitant el cicle vital fent estupideses per nedar en les aigües de la ignorància; i, per desgràcia, això els passa a molts que s'han fet vells i continuen flotant permanentment en l'enorme mar del desconeixement. Per fortuna, aquest no és el meu cas.

Algunes de les meves frases han estat interpretades de diferents maneres, ja que cadascú és ben lliure de donar el seu significat particular al que sent. Molts només hi van veure una forma de dir una cosa graciosa; uns altres, en el passat, no les van entendre, i molts en el present tampoc, ni ho faran mai, precisament pel que et comentava abans, és a dir, perquè són nedadors en aigües de la incultura i la falta natural d'una mínima intel·ligència, sobretot emocional.

I molts d'altres, per sort, han sabut entendre el que jo pretenia transmetre. I entre aquestes persones, espero que t'hi trobis tu, estimat amic Paquito. 

A més, per a això sóc jo aquí, per aclarir qualsevol dubte que tinguis, sempre en la mesura de les meves possibilitats; doncs, encara que la vida m'ha ensenyat molt exercint de bona mestra i sent jo un alumne aplicat, no em considero en absolut un savi; això ho deixo per a uns altres que es creuen que ho són, encara que ja saps el que diuen, «digues-me de què presumeixes i et diré de què manques», i que a més, en el colmo de la barra, es pensen que són perfectes. 

I en aquest sentit vull donar-te un consell, estimat amic: 

No te fïis mai de ningú que sigui perfecte (o que se'l cregui)! 

Segur que en el fons del seu ésser amaga alguna cosa rara, així que allunya't d'aquesta persona tan ràpid com puguis i posa-hi pel mig la distància més gran de què siguis capaç! 

Em prendré una petita treva per recuperar una mica d'aire i després continuo, perquè quan agafo embranzida no paro i, de vegades, de tant de parlar sense aturar-me, em disminueix considerablement la capacitat respiratòria. Una cosa que em sol passar també quan pujo al cinquè pis d'un edifici sense ascensor i les escales, amb egoisme, m'exprimeixen tot l'aire que em queda als pulmons. I m'haig d'aturar unes quantes vegades per recuperar oxigen abans d'arribar al maleït cinquè pis, al qual, dit sigui de pas, només tinc intenció d'accedir quan, a l'altre costat de la porta, hi ha una bella dama esperant-me, generalment lleugera de roba. I a més «no pensa malament de mi, perquè sap de sobra que el meu interès per ella és purament sexual». La senyora (o la noia, no m'agrada discriminar les dones per raons d'edat) té clar a què vinc, i ella també sap el que vol, és a dir —disculpa si sóc massa directe—, practicar el noble art del coit! Ja que d'una altra manera no s'entendria que el meu cos es prestés a fer l'esforç enorme de pujar a peu les escales de cinc pisos, posant a més en perill el meu ritme cardíac —ja de per si alterat per les xacres de l'edat—, amb l'afegit extra de l'acceleració natural per l'emoció del moment; cosa comprensible quan, d'aquí a poc, hom ha de copular amb una femella de… n’hi ha per llogar-hi cadires!

Benvingut a Converses amb Julius.

Pots llegir la novel·la capítol a capítol aquí, a FIKA. Però si la història aconsegueix atrapar-te i no vols esperar a les properes entregues, pots gaudir de la novel·la completa a Amazon, disponible en format eBook i en paper.

Si t'agrada el que llegeixes, deixa un comentari al final de cada capítol. M'encantarà conèixer les teves impressions, les teves teories i compartir aquest viatge amb tu.

Gràcies per ser aquí.

Si vols conèixer més títols de l'autor pots visitar la seva pàgina web:

www.franlaviada.com

Petita pausa de recuperació. 

Agafar aire…

Respirar profundament…

Regularitzar les pulsacions…

I de nou en Julius, un cop recuperat (encara que lleugerament, ja que a certes edats els períodes de recuperació de qualsevol activitat que es realitzi, ja sigui física o intel·lectual, van augmentant considerablement), segueix amb la seva fecunda plàtica.

Escolta amb atenció! Un cop vaig dir allò que es va fer tan famós: 

«Senyores i senyors, aquests són els meus principis, i si no els agraden en tinc uns altres!», doncs bé, al que em volia referir és que molta gent actua amb una falta total d'ètica a la seva vida i envolten el seu pas pel planeta Terra amb un mantell de frivolitat i hipocresia que els fa canviar de parer contínuament, actuant com autèntics penells que es mouen a mercè del vent que uns altres bufen, o de les circumstàncies, perquè molts utilitzen els seus principis (o directament no en tenen) com una simple moneda en funció dels beneficis que en puguin obtenir a canvi. És una forma de canvi interessat molt habitual en la societat moderna.

I parlant d'hipocresia, alguna vegada vaig experimentar en la pròpia pell la falsedat de la gent, quan un dia vaig voler fer-me soci d'un club amb el meu nom autèntic, és a dir, Julius Henry Marx, i no em van admetre perquè, en aquell moment, no sabien qui era jo; és a dir, desconeixien que darrere d'aquell nom s'hi amagava un personatge famós, i em van rebutjar. Més endavant, quan es van adonar de l'error comès, es van posar en contacte amb mi convidant-me molt amablement a ser soci del molt il·lustre «Friars Club de Beverly Hills». Els molt hipòcrites eren conscients que tenir entre els seus membres algú famós com jo sempre els seria rendible a escala publicitària, però l'únic que em van demostrar és que la persona no els interessava per a res; només valoraven que jo fos algú conegut, d'aquí la meva resposta a la seva «amable» invitació: Mai pertanyeria a un club que admetés com a membre algú com jo!

Podria seguir explicant-te moltes més coses, amic, però veig que fas cara d'estar fatigat i serà millor que ho deixem per a demà; jo també necessito descansar, però abans unes últimes notes sobre el comportament dels éssers humans i et vull parlar de les supersticions i de les equivocacions, que són conceptes distints malgrat que els dos acabin igual, encara que tenen certa relació; doncs pel que fa al primer terme, hi ha cert tipus de creences —i és un exemple— com ara que el número 13 o els gats negres porten mala sort, i això òbviament no és cert; ja que pensar d'aquesta manera sens dubte et porta a l'error, i si això ho trasllades a decisions importants de la teva vida on et deixes portar per una sèrie de fetiches, acabaràs cometent grans equivocacions que amb tota seguretat t'acarregaran disgustos molt seriosos. Al final, el que vull que entenguis és que un, a la vida i a l'hora de prendre decisions importants, no pot deixar-se arrossegar per unes quantes creences que són irreals, ja que estan adulterades o, directament, són estúpides. Per això, pel que fa a les supersticions, el que jo penso és que «Si un gat negre es creua al teu camí, això només vol dir que l'animal va a algun lloc», és a dir, que això de la mala sort és una bajanada solemne. I pel que fa a l'assumpte dels errors, només puc dir-te una cosa que li vaig sentir al meu bon amic Charlie Chaplin, un home sens dubte d'una intel·ligència privilegiada, quan va dir allò de: «M'agraden els meus errors; no vull renunciar a la deliciosa llibertat d'equivocar-me». Cosa que subscric al cent per cent, perquè no hi ha independència més gran per a un ésser humà que exercir sense cap limitació el seu dret al lliure albir (per descomptat, sense envair el del veí); una altra cosa és encertar o equivocar-se i, en aquest darrer cas, fer-te responsable de les conseqüències de les teves errades, però mai pagar pels errors que hagin comès uns altres en el teu nom perquè els has deixat prendre decisions per tu; ja que, si actues d'aquesta manera, t'hauràs convertit sense adonar-te'n en un titella, hauràs deixat la teva vida en mans del proïsme, que mourà els fils de la teva vida al seu antull.

Estàs d'acord, amic?

En Paquito no va respondre, perquè sense adonar-se'n s'havia quedat adormit, i en aquell moment en Julius va ser conscient que havia parlat més del compte, i una vegada més va poder comprovar que la seva loquacitat era realment inesgotable.

Bé, ja seguirem, demà serà un altre dia! Va pensar l'home del bigoti negre i l'havà apagat, fent una de les seves gesticulacions habituals acompanyada del seu característic moviment de pestanyes.